...Però la ciutat se m’enganxa
com una segona pell.
Túnica enverinada.
Si me l’arrenco,
moriré.

Gemma Gorga, “Hèracles”, a Ocellania

dijous, 21 d’abril de 2011

Ètiques i estètiques confoses.

Certes ciutats antigues amb passats daurats, no han arribat fins al segle XXI excessivament en bon estat. 
El patrimoni arquitectònic creat en èpoques d´esplendor i amb mitjans artesanals que res han de veure amb l ´estandardització actual ni les estètiques i les solucions dures que hui en dia en són aplicades, contrasta de vegades de manera evident, ressaltant entre el formigó com un crit d´angoixa d´allò sempre amenaçat i amb ell, la certesa que els ulls del futur seran privats per sempre de la visió d´un paisatge urbà o un edifici fet pedra a  pedra per mans humanes.
Un passat diferent, que evidencia la concepció deshumanitzada dels referents culturals actuals, lluny de l´identitat cultural heretada, la ciutat construïda a la mesura dels sers humans.
Caminant alegrement i sense consciència ni memòria cap a una globalització que esdevé en aculturització quan no es valora suficientment allò propi i singular, imposició d´ètiques i estètiques acollides amb certa displicència i indiferència pels ciutadans indefensos o impotents en democràcies de febles societats civils. 
 Gandia no ha escapat d´aquesta problemàtica i el resultat es una estètica confusa, que ja no pot  resoldre de manera harmònica la perduda en pocs anys de la major part dels edificis antics de la ciutat, que deixen buits impossibles de restaurar. 





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada